Fa dos mesos i mig que es van tancar els edificis escolars.
Se’ns va demanar fer escola des de la distància, un encàrrec que no havia passat mai pel nostre imaginari. Vam trigar un temps en entendre què passava, què havíem de fer i com podíem mantenir aquesta nova escola que es desdibuixava… i fent un esforç considerable, famílies, infants i l’equip de l’escola creiem que ho hem aconseguit.
I ara, a 10 dies del final de curs, en el millor dels casos, se’ns diu d’organitzar una tornada a l’escola precipitada que genera una tensió que recau directament sobre la comunitat educativa.
Les instruccions del Departament d’educació demanen que es digui explícitament que posarem les mesures per garantir la seguretat, fet que no es pot assumir si volem ser sincers i coherents amb la realitat de la vida d’aula. S’està dient que l’escola farà un acompanyament emocional aquests dies de reobertura. Ja l’estem fent, telemàticament, des del primer dia.
Tenim la sensació que ens han delegat la responsabilitat en nom d’una hipotètica autonomia de centres traslladant als equips directius i educatius les incerteses que genera un tema tan delicat.
Podria ser aquesta tornada a l’escola un assaig del que ens podem trobar el setembre? Podria ser una oportunitat per a preparar-se organitzativament? Podria ser… però les condicions en les que es dóna aquesta tornada en ple estat d’alarma, voluntària, en una organització horària i de gestió de grups que no té res a veure amb l’escola real, no s’acosta ni de bon tros al que podem trobar-nos el setembre. Aquesta tornada del juny en les condicions que se’ns proposa de distanciament corporal, de manca de llibertat de circulació pel centre, de negació del caràcter socialitzador de l’escola, ens genera grans contradiccions respecte a la qualitat de l’educació i de la relació que podem oferir.
Hauria estat millor haver acabat el curs, com a claustre, preparant en profunditat la tornada al setembre i millorant i fixant els aprenentatges que hem adquirit amb el nou sistema.
S’ha parlat molt de la conciliació laboral i familiar, però no veiem que amb les edats i els horaris proposats hi ajudem. Què passa amb les famílies que fan teletreball? i amb les que tenen fills o filles de diferents edats? és la conciliació responsabilitat només de l’escola?
Obrir en aquestes condicions pot convertir l’escola en un lloc molt diferent del que volem i del que van deixar els infants el dia 12 de març. L’escola deixa de ser un espai educatiu per a passar a convertir-se en un lloc per afavorir la conciliació familiar.
Les instruccions dictades pel Departament són més de caràcter sanitari que pedagògic o educatiu. Ens demanen mesures que fan allunyar l’escola del model que estem construint, oberta, amb la participació de les famílies, amb voluntàries, en moviment… i ens arrisquem a mostrar als infants que l’escola ja no és un espai segur, on els seus companys, companyes i mestres són un perill per a ells.
No sabem com poden reaccionar els infants quan arribin a una escola on difícilment es podran socialitzar amb normalitat. Veiem molt difícil, per no dir impossible, fer respectar les normes que detalla la instrucció.
És evident que no totes les escoles som iguals. Per això sabem que la voluntarietat pot generar encara més desigualtat. Hi ha famílies que tenen por, altres que fan teletreball i seguiran sense poder atendre els seus fills i filles com voldríen.
Tot i així ens sembla que podem aprofitar aquesta obertura per fer un tancament simbòlic del curs i de tot el que ens ha passat, especialment per als infants que no tornaran al setembre. Recollir les nostres coses, compartir el que hem viscut, veure l’escola una darrera vegada abans de començar l’estiu i d’aquesta manera tancar un cicle per iniciar les vacances.
Passejar pels carrers de la ciutat i veure les escoles obertes, sens dubte, farà recuperar una mica la normalitat, però les hem de veure plenes de rialles, corredisses, abraçades i emoció.
D’una altra manera l’escola no és una escola.
